Trois couleurs: Rouge

La característica principal d'aquesta triologia és la forma com el seu director, Krzysztof Kieslowski, utilitza un desl tres colors de la bandera francesa a cada pel·lícula per representar: la llibertat amb el blau, la igualtat amb el blanc i finalment la fraternitat amb el vermell.  

Fotografia de les tres pel·lícules
formant la bandera francesa.

Considero molt interessant la forma com les tres pel·lícules giren al voltant del color que li correspon, com la tonalitat de les imatges tendeixen a tons més blavosos, a tonalitats més blanques o a colors més càlids, i també com al llargs de la pel·lícula es van troban petits detalls dol seu color corresponent.

Per això he trobat oportú comentar l'última pel·lícula d'aquesta triologia, Rouge, y la seva utilització del color vermell.

En aquesta pel·lícula el color vermell té un paper bastant important, no només perquè el títol sigui un elogi al color, com a símbol de fraternitat, sinó també perquè durant tota la pel·lícula podem veure petites quantitats d’aquest color a les escenes.

Podem associar el vermell al sentiment de fraternitat ja que aquest és un color associat a l’amor i a l’alegria, i també al patriotisme; al cap i a la fi la fraternitat cap a una persona consisteix en la bona relació que si té i per tant també en l’amor, afecte i confiança que hi ha, sentiments que porten a la fidelitat amb aquesta persona.

En quant a la pel·lícula, la protagonista és una actriu d’anuncis de publicitat i el vermell és el color del fons de les fotografies, el vermell al ser un color vistós s’utilitza molt per la publicitat i per cridar l’atenció de la gent. Trobem detalls d’objectes vermells que es poden interpretar amb sensacions diferents associades al vermell segons la situació com un llaç vermell que trobem a una antena que té la Michelle al costat del telèfon quan està parlant amb la seva parella i discuteixen, el vermell del llaç el podem interpretar com la ràbia de la noia; també veiem com els actors van vestits de color vermell com per anticipar fets que passaran més endavant com per exemple la presentació del veí de la protagonista porta una jaqueta i el cotxe de color vermell com per remarcar als espectadors que passarà alguna cosa amb els dos i finalment es troben amb l’accident del vaixell.

Cada cop que ha de passar quelcom interessant podem veure com hi haurà més objectes vermells dels normals com per exemple quan la noia atropella el gos, o quan descobreix que l’home gran espia els seus veïns.

A més a més durant tota la pel·lícula juguen una mica amb les tonalitats verd-vermell per ressaltar els colors, i el vermell el podem associar a l’amor, l’alegria, a l’acció, la passió, al poder i a la traïció.
_______________________________________________________________

Si aquesta triologia us ha captivat, també us pot interessar aquesta pàgina amb curiositats sobre la pel·lícula.

Memento

Una de les pel·lícules que més m'ha fascinat per com està feta és Memento, de Cristopher Nolan, estrenada l'any 2000.

Aquesta pel·lícula explica la història de Leonard, un investigador d'una agència d'assegurances, el qual té la memoria irreversiblement danyada per culpa d'un cop al cap que va rebre quan intentave evitar l'assessinat de la seva dona: l'últim fet que recorda del seu passat. A causa d'aquest cop, la seva memòria no dura més d'uns pocs minuts, per això per investigar i vengar la mort de la seva dona necessita l'ajuda d'una càmera instantània y de notes tatuades al seu cos.

Tot i que ja fa bastant de l'estrena d'aquesta pel·lícula trobo molt interessant comentar l'esplèndid muntatge d'aquesta.

El muntatge a la pel·lícula Memento des de el meu punt de vista es un muntatge molt ben fet perquè han sabut fer-lo de tal manera que l’espectador pugui tenir la mateixa sensació que té el protagonista cada cop que perd la memòria, aquest punt de no saber com ha arribat fins allà i perquè passen les coses que estan passant. 

No està fet en ordre cronològic sinó que comença pel final i va tirant enrere a través de flash backs seguits, és a dir que comença en un punt final de la història, després tira més enrere i segueix fins arribar al punt on han començat a explicar la historia abans.

Es tracta d’un muntatge molt complex ja que no només consisteix en explicar la historia de final a principi sinó que també està intercalat amb una historia paral·lela, la qual està explicada en ordre cronològic, que es complementa a la perfecció amb la historia del protagonista, la historia del Sammy Jankis.

Aquest paral·lelisme l’utilitza per alertar al públic que hi haurà un retrocés en el temps a la historia central del protagonista, així podem saber quan es produirà el flash back. De fet el muntatge comença amb un tros d’aquesta història paral·lela si no tenim en compte la introducció, que vindria a ser la part final cronològica de la historia central, és a dir l’assassinat del John G. Aquesta introducció la veiem enrere i és una forma molt intelibent i molt ben trobada de presentar el que vindrà a ser el muntatge de la pel·lícula.

Va seguint el patró comentat abans de salts enrere en el temps fins que més endavant hi ha un succés (que no revelaré per no fer cap spoiler) a partir del qual veurem la resta sense més salts en el temps i en blanc i negre excepte els records del protagonista, que seran en color.

La màgia d’aquest muntatge és la que realment fa que Memento sigui una història original i poc comú; aconsegueix captar l’atenció de l’espectador i que posi tots els seus sentits en ella. 

De fet si expliquessim aquesta mateixa història en ordre cronològic perdria tota gràcia ja que el clímax real és aconseguir saber per què ha matat a John G. tal i com hem vist a la primera escena de la pel·lícula, i si s’explica cronològicament el primer que sabria és aquest per què i la resta de la història perdria tot l'interés.